La caiguda en el oblit de la garrofa

El que ara pareix una bogeria fastigosa, abans podia resultar una solució a la fam. En temps en els quals els recursos eren escassos, la gent menjava el que tenia a l’abast.

És el cas de la garrofa, fruit de l’arbre Ceratonia Siliqua (prou cansat de collir per als que han tingut la sort/desgràcia de fer-ho, acabant amb el llom trencat), lligat des de fa més de mil anys al paisatge de la costa mediterrània. Era utilitzada ja en època de l’antic Egipte com a endolcidor, i a les nostres terres la portaren els romans. Té forma de beina marró fosc que conté una polpa de sabor dolç que embolcalla les llavors.

garrofa Aquesta llavor, el garrofí, en surt la “Farina de Garrofí” un espessant, estabilitzant, emulsionant i gelificant molt utilitzat en la indústria alimentària, especialment per fer gelats i pastissos. També pot ser utilitzat en la fabricació de productes farmacèutics i cosmètics.

Però aquest fruit adquirí una enorme popularitat al llarg de la postguerra espanyola on les famílies que no tenien altra cosa amb la qual omplir-se la boca consumien la dolça polpa fent un succedani de la xocolata de baixa qualitat, poc nutritiva i sobretot de molt desagradable sabor.
Ací us deixe un fragment de l’emotiu assaig d’Antoni Seva dedicat a l’amor/odi que existeix al voltant del garrofer i la garrofa:

EPITAFI DEL GARROFER

He llegit sovint descripcions i elogis de l’olivera i de l’ametler. Hi ha motius de sobres: l’olivera pot ser un arbre d’una bellesa simple i, si no te branques massa retortes, elegant; l’ametler normalment és un arbre més modest, però quan floreix, malgrat tots els tòpics que se’n puguen dir, emergeix com un miracle sobre el paisatge. Ara bé, no comprenc per què s’han fet tan pocs elogis del garrofer. Sens dubte, al seu fruit, li manca el toc mític dels altres dos arbres. Fins i tot és recordat amb horror per aquells que l’hagueren de menjar, per fam pura, en la guerra i després -amb els consegüents restrenyiments èpics.

No s’ho mereix, això, el garrofer. De fet, en un país com el meu (la Marina), tan sec, la gent li té un cert afecte, malgrat els restrenyiments. En igualtat de condicions, en un mateix bancal, el garrofer es fa molt més esponerós que l’ametler i l’olivera; fa una ombra molt més espessa i ben distribuïda, allargant les seues branques més baixes cap a les vores i formant una espècies de campana. Al cor de l’estiu quan les cigales semblen la veu de la terra que es fregeix, els llauradors pengen la botija panxuda entre les rames del garrofer i en tapen el broc -per les formigues- amb una fulla. Si han de fer un alè o han de plegar el cigarret o si, un dia de festa, han de fer la berena o es volen menjar una paella, acudeixen a l’ombra benigna del garrofer i no a l’olivera ni a l’ametler ni tampoc al pi.

garrofer

Esta entrada fue publicada en curiosidades, gastronomía, historia, sociedad. Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s